Un retrocés en l’administració pública
Avui vivim al nostre país un canvi, o millor, una regressió conceptual i temporal en l’administració pública. El partit en el poder i els seus aliats han voltejat al passat de manera nostàlgica per a ancorar i empresonar, de nou compte, la informació i els arxius en les entranyes del mateix poder. Tornar al segle passat sembla ser la consigna d’una transformació regressiva, on no s’accepta l’evolució i els assoliments del passat, encara que aquests siguin pocs o amb imperfeccions.
En el tema de l’accés a la informació, de la transparència, de la protecció de dades personals i de la consulta oberta als arxius històrics es va lluitar per defensar una sèrie de drets humans consagrats en la Constitució que, com a tals, haurien de ser progressius i no a l’inversa. Els drets d’accés a la informació, a la protecció de la privacitat i a la memòria queden desemparats i controlats pel mateix poder. Preval l’Arcana Imperii, concepte desenvolupat per Tàcit per a descriure el control de l’Estat sobre la informació pública, situació que obre les portes a l’opacitat, al encriptamiento i al secretisme combatuts per molts dels personatges d’esquerra que en el passat van combatre aquestes pràctiques contra la primera versió del partit únic i avassallador que va comandar per més de 70 anys el país. Es replica el model amb els mateixos vicis i es menysprea als ciutadans que havien aconseguit un camí menys sinuós per a estar informats en l’exercici democràtic d’exigir una rendició de comptes.
La corrupció no ha estat derrotada perquè aquest és un tema complex i està sustentat i alimentat per les xarxes i les complicitats tant, del sector públic (executiu, legislatiu i judicial) com del privat.
La lluita per obrir la informació pública va tenir un camí evolutiu des que el Poder encarnat en l’executiu va acceptar en el 2002 fer-se eco dels reclams de la societat i proposar una primera llei de transparència, garantint l’accés per mitjà d’un organisme el més desagafat del poder. Aquí radicava la garantia. Aquesta garantia ja s’ha perdut quan l’Estat es converteix en jutge i part. Capturar i cooptar la informació és senyal inequívoc de secretisme i opacitat. És una pel·lícula viscuda en el passat i per això es va voler remeiar amb les eines desenvolupades durant 20 anys, que si bé no van ser perfectes al 100%, eren perfectibles i ajustables. Però desaparèixer-les d’un cop de ploma al·legant despeses excessives, oblidant els grans balafiaments del sexenni passat per ineficiència i inoperància administrativa, és un despropòsit, que danya directament als ciutadans en el seu dret d’exigir una rendició de comptes de les actuacions públiques.
És un mal el que es fa avui amb aquestes determinacions basades en fal·làcies, perquè són falses premisses que s’accepten cegament sense veure l’horitzó i les conseqüències. El passat no es pot modificar, però si es pot aprendre d’ell per a millorar el futur, no per a tornar al que es va provar que no funciona. La ceguesa que provoca la supèrbia quan es té tot el poder fa insaciable l’apetit sobre la centralització del mateix poder.
L’accés als arxius i a la informació
Els arxius seran afectats amb aquestes resolucions perquè, d’alguna manera, van ser visibles gràcies als temes que ara es delimiten i es tanquen entre els murs del poder, a costa de la voluntat d’obrir o no, la informació segons convingui; i aplicant el que Peter Burke denomina la ignorància política, alimentada pel secret i les mentides. El sexenni passat ja apuntava a aquest fet faTdico, com es deia en els cercles de discussió sobre aquests temes: si camina com a ànec, es veu com a ànec, i fa com a ànec i vola com a ànec, és un ànec. Així va ser.
Es torna al punt zero de lluitar novament per obrir la informació, per promoure la transparència, per defensar el dret a la memòria enfront de les freqüents reserves d’informació, violacions a la privacitat com es va fer en el sexenni passat, desaparició d’arxius sense que ningú garanteixi el contrari.