Arxius en primera línia, protegir la memòria en temps incerts

Arxius en primera línia, protegir la memòria en temps incerts

Jul 30, 2026 | ,

Pepita Raventós, cap de servei d’Arxiu i Gestió Documental de la Universitat de Lleida reflexiona sobre l’acte celebrat durant la Setmana Internacional dels Arxius i organitzat conjuntament per la Universitat de Lleida, l’Arxiu Nacional de Catalunya i Arxivers sense Fronteres.

La conversa «Memòria connectada», celebrada el 10 de juny de 2026 a l’Arxiu Nacional de Catalunya i organitzada conjuntament per Arxivers Sense Fronteres, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu i Gestió de Documents de la Universitat de Lleida, va oferir una reflexió especialment oportuna sobre el valor dels arxius en contextos de conflicte, vulnerabilitat i reconstrucció de la memòria.

Carlos Serrano, director de programes d’ALIPH, va posar l’accent en la protecció del patrimoni documental davant les guerres, les catàstrofes i la destrucció deliberada. Sense entrar en l’anàlisi detallada de cada cas, la conversa va fer present la situació de diverses zones de conflicte on els arxius, i altres institucions de memòria pateixen danys irreparables. La seva intervenció ens recordà que protegir els arxius no és una qüestió exclusivament tècnica: significa preservar drets, identitats i proves essencials per a les comunitats.

Sílvia Marimon, periodista especialitzada en memòria històrica, va aportar una mirada complementària i, alhora, crítica: els documents no adquireixen plenament sentit si no són interrogats, contextualitzats i explicats. Conservar-los és imprescindible, però també ho és fer visibles les històries que contenen, especialment les que han quedat silenciades o arraconades pels relats dominants.

El diàleg entre totes dues perspectives va evidenciar que protecció i difusió no són objectius separats. Els arxius han de sobreviure, però també han de parlar. Només així poden esdevenir espais actius de justícia, coneixement i responsabilitat col·lectiva.

Aquesta responsabilitat interpel·la tant les institucions com els professionals: no n’hi ha prou amb custodiar els documents, sinó que cal garantir-ne l’accés, la comprensió i la transmissió a les generacions futures. En un moment en què la desinformació, l’oblit i la destrucció amenacen les memòries col·lectives, els arxius esdevenen una infraestructura democràtica imprescindible.

Experiències d’Arxiu a la República de Paraguai

Experiències d’Arxiu a la República de Paraguai

Dec 29, 2025 | ,

L’any 2024, la Cort Suprema de Justícia de la República del Paraguai va fer una crida a AsF Internacional davant la complexa situació en què es trobava la documentació del seu arxiu històric i judicial. A partir d’aquí es va iniciar un procés de treball conjunt que, al llarg de l’any, va incloure diverses reunions per conèixer en profunditat la realitat de la institució, l’estat de l’arxiu, les necessitats més urgents i les possibles vies de finançament que poguessin donar suport al projecte.

Davant la magnitud del repte, el 2025 el projecte es va reorientar i, gràcies a la col·laboració  del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es va optar per organitzar un curs de formació especialitzada adreçat al personal de la Cort Suprema.

Entre el 5 i l’11 d’octubre, dos membres d’AsF es van desplaçar a Asunción per conèixer sobre el terreny la realitat de l’arxiu, definir el tractament arxivístic més adient i impartir aquesta formació. L’objectiu principal va ser proporcionar eines tècniques i metodològiques que permetessin iniciar el treball arxivístic amb criteris professionals i amb una perspectiva sostenible en el temps.

Aquest fons judicial compren documentació des del 1880, és a dir que tota la documentació, tant la de caràcter històric fins a la més recent es troba en diferents ubicacions. La relativa a l’arxiu històric es troba ubicada dins de la Corte Suprema mentre que la més actual es reparteix entre dependències del mateix edifici i els dipòsits externs.

Durant l’estada es van poder visitar un dels dipòsits de l’edifici de la Cort Suprema i dos dipòsits externs, d’on es van recollir les dades continuar avançant en la preservació i gestió del fons documental.

  • El dipòsit intern: 10.107, 15 ml i
  • Els dos dipòsits externs sumen 2.494 m2

Dipòsit Arxiu Central Judicial de la Corte Suprema.

Atenent a l’estat de la documentació de l’arxiu històric, es va definir un pla de conservació urgent orientat a garantir la preservació a llarg termini dels documents. Aquest pla preveia una sèrie d’accions bàsiques que la Sra. Alicia Galeano, responsable de l’arxiu, ja havia començat a aplicar arran de les converses mantingudes des del 2024, com ara:

  • Traslladar la documentació a un espai amb unes condicions de temperatura i humitat estables, i suficientment ampli pel tractament dels documents.
  • Eliminar agents que deterioressin el document com grapes, cintes adhesives, agents bacterians o la mateixa pols.
  • Instal·lar els documents en carpetes i caixes, un cop estabilitzats.
  • Identificar la documentació per a la seva classificació, ordenació i inventari

Arxiu Històric Judicial Corte Suprema de la República del Paraguai

A la mateixa Cort Suprema es troba l’anomenat Arxiu del Terror, el fons documental de la policia que evidencia la repressió exercida sobre el poble paraguaià durant els 35 anys de dictadura d’Alfredo Stroessner, així com la seva connexió amb les dictadures del Con Sud en el marc de l’Operació Còndor.

La seva directora, Rosa Palau, al capdavant de l’arxiu des del moment de la seva localització, ens va mostrar la gran rellevància d’aquest fons per a la justícia i la reparació. Es tracta d’un arxiu  vinculat a la defensa dels drets humans, que ella coneix a fons i que gestiona amb gran dedicació, juntament amb l’equip que atén les consultes. Tots ells desenvolupen una tasca imprescindible per a la preservació i la difusió d’aquesta documentació.

Llibres i fitxes de represaliats

Així mateix, vam visitar l’Arxiu Nacional d’Asunción (ANA), l’arxiu històric nacional del Paraguai i el més antic del Río de la Plata, on ens va rebre el seu director, Vicente Arrúa. La seva fundació es remunta al 16 de setembre de 1541, data en la que s’establí el Cabildo d’Asunción. Actualment, l’ANA depèn de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Secretaria Nacional de Cultura, i es troba ubicat en ple Centre Històric. El fons documental de l’ANA està conformat principalment per documentació compresa entre els anys 1531 i 1870.

Visita a l’Arxiu Històric Nacional

L’estada a Paraguai també va resultar molt profitosa per a un altre dels projectes d’AsF: el dels Casals Catalans. Vam visitar el Centre Català d’Asunción on, de la mà del Llorenç Rubió, vam poder avaluar l’estat del seu fons documental, elaborar l’inventari de la documentació i proposar unes directrius per garantir-ne una bona preservació. Alhora, en Llorenç ens va ajudar a descobrir la rellevant presència catalana al país, especialment visible en l’important llegat arquitectònic que trobem a la capital.

El Centre Català d’Asunción va néixer el 15 de novembre de 1914, quan diversos catalans es van reunir amb la voluntat de constituir-se com a associació i crear un espai de trobada, intercanvi de notícies i informació útil per als catalans establerts al Paraguai, mantenint-los així al corrent dels esdeveniments que tenien lloc a Catalunya.

Centre Català d’Asunción

La petjada catalana al Paraguai, i especialment a Asunción, és molt ampla. Des del Centre Català ens van posar en contacte amb un descendent de Josep Cañisà Solé, natural de Porrera (Priorat), que a principis del segle XX va emigrar a la capital del país. Allà va emprendre un negoci que va començar com un petit bar a prop d’una estació de ferrocarril, que amb el temps es va transformar en botiga, després en colmado i, finalment, en un cinema. Un projecte que va acabar dinamitzant tot un barri i que avui es lluita per recuperar i convertir en un espai social obert a diverses activitats.

La sorpresa va ser la quantitat de documentació —en diferents estats de conservació— que ens van mostrar: un fons personal que recull tota l’activitat econòmica desenvolupada per aquest català a Asunción, i que la seva família lluita per conservar.

Fons documental Cañissà

El que inicialment havia de ser un viatge amb un únic objectiu a la Cort Suprema es va convertir en un intercanvi de coneixement i en el descobriment, a través dels arxius, d’una part de la història d’aquesta ciutat. Tot això va ser possible gràcies a persones que ens hi van apropar amb tanta generositat, com l’Alicia Galeano, la Marta Patiño, la Rosa Palau, el Llorenç Rubió i la família Canisà, a qui agraïm sincerament la seva hospitalitat.

Amb el suport de:

Participació d’Arxivers sense Fronteres al Congrés Internacional d’Arxius, Barcelona 2025

Participació d’Arxivers sense Fronteres al Congrés Internacional d’Arxius, Barcelona 2025

Nov 4, 2025 | ,

El passat dijous 30 d’octubre va tancar les seves portes el Congrés Internacional d’Arxius 2025, celebrat a Barcelona. Han estat quatre dies intensos plens d’exposicions i xerrades de professionals vinguts d’arreu, una experiència enriquidora que ens ha permès descobrir iniciatives i conèixer projectes inspiradors del món dels arxius a escala global.

AsF hi ha participat amb diferents propostes que han inclòs:

  1. La preservació de la identitat de la RASD a partir del tractament de la documentació dipositada a l’Arxiu Nacional. Un projecte que pren més força després de l’aval del Consell de Seguretat de l´ONU al Pla del Marroc per al Sàhara Occidental.
  2. L’aplicació de metodologies col·laboratives que afavoreixen el diàleg entre l’Estat i les comunitats, amb l’objectiu de construir polítiques que garanteixin la protecció i la difusió d’aquest llegat documental i testimonial.
  3. La presentació mitjançant cartells, una fórmula més personal i interactiva per donar a conèixer els projectes. En aquest sentit, la documentació dels Casals Catalans i la del poble amazic han permès mostrar, d’una manera més propera i informal, com es treballa la memòria a través dels arxiu.

Un altre aspecte destacat per a AsF ha estat la presència d’un estand propi, des del qual hem pogut donar a conèixer l’associació a diferents indrets del món. Agraïm sincerament a l’organització del Congrés aquesta deferència envers una entitat que fa de la cooperació en l’àmbit arxivístic el seu principal valor.

Aquesta visibilitat ha permès incorporar deu nous socis, despertar l’interès de particulars i empreses que s’han apropat per conèixer millor els projectes en curs, i establir noves aliances que esperem serveixin per impulsar futurs programes i accions.

També ha estat molt satisfactori retrobar-nos presencialment amb membres d’altres seccions d’AsF —com França, Colòmbia, Uruguai i Noruega— amb qui compartim objectius, missió i valors comuns.

Pel que fa al programa del Congrés, hem pogut assistir a sessions plenament actuals, centrades en qüestions com les vulneracions dels drets humans derivades de les guerres i invasions que afecten Ucraïna i Gaza, així com en debats sobre el futur de la professió arxivística i en propostes innovadores que posen la dada al centre com a element transformador.

El Congrés Internacional d’Arxius 2025 ha estat un espai de reflexió i diàleg fonamental per aprofundir en el paper dels arxius com a garants de la memòria col·lectiva i dels drets humans. Les diferents ponències i experiències compartides han evidenciat que, més enllà del seu valor administratiu, els arxius són instruments vius per a la veritat, la justícia i la reparació.

Els debats sobre arxius desplaçats i contextos de conflicte han posat de manifest la necessitat d’impulsar polítiques internacionals que assegurin la seva preservació i retorn, mentre que les sessions dedicades a la digitalització i l’accessibilitat han subratllat el repte d’adaptar-se als nous entorns tecnològics sense perdre de vista la possibilitat d’ampliar l’ accés a tots els públics.

S’ha remarcat també la importància de garantir l’accés  a la informació, especialment per a comunitats afectades per la violència o l’exclusió, i de reforçar el paper dels professionals de l’arxivística com a agents actius en la defensa de la memòria col·lectiva.

En definitiva, el congrés ha consolidat la idea que els arxius són espais de resistència, de construcció de memòria i de promoció de drets, i ha obert noves vies de col·laboració per continuar avançant cap a una gestió més inclusiva, oberta i compromesa amb la societat.

LOS ARCHIVOS EN LAS POLITICAS DE MEMORIA. Algunos aprendizajes de la experiencia colombiana.

LOS ARCHIVOS EN LAS POLITICAS DE MEMORIA. Algunos aprendizajes de la experiencia colombiana.

Apr 9, 2025 | ,

César Osorio Sánchez – Investigador y educador en Justícia Transicional, Archivos y Memoria Histórica.

Durante los últimos 20 años, el discurso internacional de los derechos humanos se ha ocupado de una pregunta esencial para el esclarecimiento de los crímenes contra la humanidad cometidos en regímenes represivos y conflictos armados: ¿qué medidas deben implementarse para salvaguardar y usar ampliamente los archivos que testimonian las violaciones a los derechos humanos? Los principios internacionales de lucha contra la impunidad -adoptados en 1998 y actualizados en 2005, los informes de la relatoría especial de las Naciones Unidas para el derecho a la verdad -especialmente su informe de 2015-, así como los Instrumentos del Estado de derecho del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos[i] han resaltado que sobre los estados recae el deber de recordar, y en su cumplimiento, la obligación de preservar y establecer las más amplias condiciones para el conocimiento público del legado documental y testimonial de los pueblos. Estos referentes jurídicos invitan a los estados a que valoren en los mecanismos transicionales, como las leyes de memoria, una oportunidad para implementar los más altos estándares para la protección, acceso y difusión social de los archivos. Las políticas de búsqueda de la verdad deben ir acompañadas de políticas archivísticas pensadas desde un enfoque de derechos humanos.

A pesar de la claridad de estas invitaciones, la experiencia internacional, y en concreto, la experiencia de los mecanismos transicionales en Colombia muestra que armonizar y poner en diálogo las políticas de memoria y las políticas de archivo es una tarea con no pocos obstáculos. Así, aunque uno de los principios vertebrales en esta relación entre archivos y políticas de memoria es que los organismos de investigación del pasado deben tener libre acceso a la documentación e información pública, la experiencia de la Comisión de Esclarecimiento de la Verdad, la Convivencia y la Reconciliación (CEV) en Colombia pone de manifiesto las barreras que persisten en este campo. Este organismo, fruto de los acuerdos firmados por el gobierno colombiano y las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC-EP) en 2016, entregó su informe final el 28 de junio de 2022, y con sus anexos un documento titulado “Experiencia de la Comisión de Esclarecimiento de la Verdad para acceder a la información pública”[ii]. Colombia cuenta con una Ley General de Archivos, una Ley de Transparencia y acceso a la información pública, una Ley de Víctimas y Restitución de tierras, y sin embargo, la CEV se enfrentó con la renuencia de algunas entidades estatales a dar acceso a la documentación pública, a la carencia de instrumentos archivísticos para las búsquedas información sobre las violaciones a los derechos humanos; se enfrentó también, al reenvío injustificado de las solicitudes de información a otras entidades estatales, y al desconocimiento de los plazos legales de respuesta a las peticiones de acceso, entre otras problemáticas. En resumen, el acceso a los archivos estatales sigue siendo tortuoso, no solo para las víctimas que buscan verdad y justicia, sino incluso, para las entidades públicas facultadas para investigar los impactos de la guerra.

La experiencia de la CEV recuerda los hallazgos de otra entidad, el Centro Nacional de Memoria Histórica (CNMH), organismo creado en 2011 y encargado de poner en marcha un Archivo sobre las memorias del conflicto armado colombiano. Entre 2013 y 2017, esta entidad se trazó la tarea de construir una política para los archivos sobre las violaciones de los derechos humanos, y para ello, dialogó con organizaciones sociales y funcionarios públicos de diversas regiones de Colombia. En su diagnóstico, el CNMH encontró que problemáticas como las amenazas a lideres sociales que buscaban información sobre lo ocurrido, la falta de formación de los funcionarios públicos en derechos humanos, la carencia de herramientas psicosociales para la atención de las víctimas, la ausencia de programas formativos sobre el tratamiento de los archivos y la precariedad de la infraestructuras -públicas y de sociedad civil-  obstaculizaban el acceso y preservación de las huellas documentales y testimoniales de la confrontación armada[iii]. Las realidades que encontraron estas instituciones muestran que las políticas y la gestión de los archivos en las instituciones públicas pueden facilitar y también obstaculizar el conocimiento de los impactos de la violencia, y también, afectan decisivamente las posibilidades de exigencia de los derechos humanos, especialmente de las víctimas y sus representantes.

Para complejizar este mapa de retos en las políticas de memoria, es importante agregar que, en el contexto colombiano, entidades como el CNMH y la CEV han producido informes públicos que se han ocupado de materias como los efectos de la violencia en las diversas regiones, las afectaciones en poblaciones como campesinos, indígenas, comunidades afrocolombianas, niños, niñas, adolescentes, población LGTBI, de los efectos en la participación política, entre otras dimensiones del conflicto armado. No obstante este trabajo, siguen siendo necesarias políticas de archivo que faciliten y estimulen el acceso, no solo a la documentación pública en general, sino a los archivos conformados por estas entidades en sus labores de investigación. En sociedades que aspiran superar los profundos impactos sociales, culturales y psicosociales de la violencia, el reto consiste, no solo en el recaudo de los documentos y testimonios, sino además, en la visibilización pública de miles de historia que, por motivo de la violencia no han podido salir a la luz. De hecho, buena parte del esfuerzo de gestores de memorias como las organizaciones de derechos humanos, las asociaciones de familiares buscan romper el silencio que pesa sobre los dolores que ha vivido la sociedad, y con ello, superar el ambiente de impunidad de facilita que los eventos violentos se repitan.

Los obstáculos para el acceso a los archivos en la experiencia de Colombia, constata que la emisión de herramientas jurídicas -leyes, protocolos y circulares institucionales- sobre estos temas es necesaria, pero no suficiente para lograr la coordinación entre políticas de memoria y políticas de archivo. Es decir, es largo el camino que hay entre las normas y la vida cotidiana de las entidades estatales. Para superar estas brechas, se requiere la decisión real de promoción de cambios en la cultura institucional, así como el debate público y la veeduría ciudadana para que los principios adoptados en las leyes y las normas internacionales en derechos humanos se apropien y cumplan en el seno de la institucionalidad. Una de las necesidades más visibles, por ejemplo, es que se posicione públicamente la idea de que, la búsqueda de la verdad, el análisis crítico de lo vivido para que no se repitan las atrocidades del pasado, demanda que las generaciones, presentes y futuras, tengan la posibilidad de conocer e interrogar, tanto los informes de los entes especializados como la historia que está contenida en los documentos, testimonios y demás materiales que han sido recaudados por los organismos de investigación. La discusión pública sobre el acceso a los archivos para la recuperación de la memoria histórica debe tocar, entre otros aspectos: a) las condiciones efectivas para su conocimiento y difusión, especialmente para las víctimas y los organismos de esclarecimiento; b) el régimen de acceso a los documentos y testimonios que recauden los entes de investigación; y c) las políticas requeridas para que los sistemas nacionales de archivo trabajen coordinadamente en la preservación de este legado cuando los documentos y testimonios son custodiados por gestores de memoria no estatales, es decir, por personas o comunidades que pueden contribuir al esclarecimiento del pasado.

Frente a estos temas, vale decir que Colombia y España viven momentos especiales. De un lado, Colombia asiste a un momento en el que se anuncia un relanzamiento de las políticas de paz, y de otra parte, la sociedad española enfrenta el debate sobre las implicaciones de la Ley de Memoria Democrática. Ojalá que estos tiempos sean la oportunidad para que las políticas de archivos se hagan visibles como un campo estratégico, medular, de las transiciones políticas en estos países, y para que, las instituciones públicas, centros de pensamiento, las organizaciones de sociedad civil entablen diálogos fecundos sobre las políticas y medidas necesarias para salvaguardar el valor de los archivos como fuentes de una memoria social que promueva el respeto por los derechos humanos.

[i] Alto Comisionado para las Naciones Unidas para los Derechos Humanos (OACNUDH) 2015.Instrumentos del estado de derecho para sociedades que han salido de un conflicto: archivos. Disponible en https://www.ohchr.org/sites/default/files/Documents/Publications/HR_PUB_14_4_Archives_sp.pdf

[ii] Comisión de Esclarecimiento de la Verdad, la convivencia y la No repetición (CEV) (2022). Experiencia de la Comisión para acceder a información pública. Documento disponible en https://www.comisiondelaverdad.co/experiencia-de-la-comision-para-acceder-informacion-publica

[iii] Centro Nacional de Memoria Histórica (CNMH) (2017). El proceso de conformación del Archivo de los Derechos Humanos del CNMH y la construcción de la Política Pública de Archivos de Derechos Humanos, Memoria Histórica y Conflicto Armado: diagnóstico y propuestas de la sociedad civil y de las instituciones públicas. En Política Pública de Archivos de Derechos Humanos, Memoria Histórica y Conflicto Armado. Disponible en https://www.centrodememoriahistorica.gov.co/descargas/politica-publica-archivo-ddhh.pdf Pags- 120-125.

Una mirada arxivística al canvi climàtic

Una mirada arxivística al canvi climàtic

Jan 16, 2025 | ,

El passat 10 de desembre es va commemorar el Dia Internacional dels Drets Humans, data en què es recorda la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948. Han passat 84 anys des d’aquest esdeveniment i els reptes que plantejava aquest document han anat evolucionant amb el temps. A més, s’hi han afegit nous desafiaments actuals, com els impactes i les respostes a l’emergència climàtica des de diferents punts del planeta.

Des de les Nacions Unides han fet una crida per reconèixer la importància i la rellevància dels drets humans en la nostra vida quotidiana, la qual es veu cada vegada més amenaçada pels efectes de l’emergència climàtica.

Aprofitant aquest esdeveniment al calendari, des d’AsF hem parlat sobre Arxius, Drets Humans i Canvi Climàtic amb Claudio Ogass Bilbao, co-president del Grup de Treball sobre Canvi Climàtic del Consell Internacional d’Arxius (CCWG-ICA) i doctorand en Archive Studies a la University of Liverpool. La seva tesi doctoral tracta sobre la relació de l’arxiu nacional i l’estat xilè, per tal d’entendre i evidenciar la sensació d’abandonament de les institucions xilenes respecte als arxius institucionals i comunitaris. A més, ha estudiat el problema del canvi climàtic des d’una perspectiva llatinoamericana per proposar arxius més ecològics i resilients.

Una mirada arxivística al cavi climatic

 

AsF Comunicació: Et consideres “arxiver activista”. En què creus que consisteix l’activisme arxivístic? Què significa per a tu?

Claudio Ogass Bilbao: M’autodenomino arxiver activista, ja que les meves investigacions i accions aspiren a impulsar transformacions socials i polítiques per millorar la precària situació dels arxius a Xile i Amèrica Llatina.

En aquest sentit, concebo els meus principals estudis com una estratègia dins de l’activisme arxivístic, perquè recorro al passat no per recuperar-lo amb una intenció d’admiració museogràfica o conservar-lo de manera inerta, sinó perquè la comunitat arxivística el pugui utilitzar com a recurs per millorar el present i crear un futur millor. Hi ha tants problemes que tenen una llarga durada a Amèrica Llatina que miro cap al passat i analitzo la història arxivística com una font d’experiències des del present. Alguns autors – com l’arxiver canadenc Terry Cook – han plantejat que el passat és el nostre pròleg. Afegiria que el passat és també el nostre arxiu. Allà hi són els somnis, les esperances, els desitjos i els projectes fracassats dels nostres antecessors, que serveixen com a experiència per formular i dissenyar idees, plans, arguments i organitzacions per crear, amb la força de la història i la memòria, una institucionalitat i una política arxivístiques que permetin a la comunitat arxivística actual desenvolupar tot el seu potencial creatiu i intel·lectual i millorar les nostres estratègies d’activisme en el present, unint les demandes del passat amb les del present.

AsF Comunicació: Com es relaciona la teva tesi doctoral amb els drets humans i els arxius?

Claudio Ogass Bilbao: És una pregunta desafiant. La meva tesi doctoral té l’objectiu d’analitzar comparativament els plans d’activitats per modernitzar l’Arxiu Nacional de Xile impulsats durant les administracions de dos conservadors nacionals: Juan Eyzaguirre Escobar (1962-1971) i Claudio Vidal Lazo (1971-1973). S’ubica temporalment en un moment polític del país qualificat per la historiografia com l’“era de les planificacions globals”, on dos governs democràtics i revolucionaris – la Democrcia Cristiana i la Unitat Popular – van intentar impulsar agendes polítiques discutides i sancionades en programes de govern en què la planificació des de l’Estat era molt important per modernitzar el país.

Aquest context nacional coincideix amb un període de la història institucional de l’Arxiu Nacional en què dos directors, amb trajectòries laborals i professionals molt diferents, van impulsar demandes per construir un Arxiu Nacional modern i eficient que respongués a les necessitats de l’Estat i als condicionants de la llei que manava preservar els documents administratius i històrics des del 1927. Tots dos directors buscaven un edifici independent, crear arxius regionals i promulgar una llei d’arxius a l’altura de les idees del seu temps. Des de la lògica activista, és interessant explicar i recuperar la trajectòria i el contingut d’aquests fracassos arxivístics per visualitzar com aquests plans s’enllacen amb el present i avaluar fins a quin punt són vigents les demandes passades.

Des de l’angle acadèmic, l’èmfasi de la tesi recau en reconstruir i analitzar la comunicació oficial dels directors amb els organismes estatals per explicar aquests fracassos del passat. L’entrecreuament de memòries, cartes i oficis permet analitzar els arguments utilitzats pels directors per impulsar les seves demandes i, conjuntament, el contingut i la freqüència de les respostes de l’Estat. D’aquesta manera podem conèixer el pensament arxivístic de l’Estat en matèria d’arxius i evidenciar la despreocupació i el desinterès de l’Estat envers l’Arxiu Nacional, així com la manca de prioritat que donava als arxius públics. Durant les dècades dels anys 1960 i 1970, els problemes institucionals eren els mateixos i mai es van resoldre per manca de voluntat estatal, malgrat els esforços constants dels seus directors.

En aquest sentit, la tesi busca asseure l’Estat al banc dels acusats del tribunal arxivístic xilè per jutjar quin va ser el seu paper en aquests fracassos: van facilitar la modernització o la van obstaculitzar?

A partir de la lectura dels documents és possible reconstruir les cronologies de les gestions amb totes les institucions amb què van interactuar els directors Juan Eyzaguirre Escobar i Claudio Vidal Lazo per aconseguir un edifici independent. Entre 1927 i 1984, l’Arxiu Nacional ocupava el mateix espai institucional que la Biblioteca Nacional i no podia complir la llei per manca d’espai. Aquesta manca d’espai és el que mobilitza la necessitat de la creació d’Arxius Regionals, així com la promulgació d’un marc legal i normatiu. Els directors no són només buròcrates que custodien el passat, sinó que intenten ser arquitectes del futur arxivístic nacional. La seva visió era crear polítiques públiques sobre les quals es pogués generar valor al voltant dels arxius. No van ser un actor inert, sinó un agent actiu dins dels marges estrets de la institucionalitat estatal.

AsF Comunicació: Els drets humans eren una prioritat per als directors de l’Arxiu Nacional de Xile durant el període en què van ser directors?

Claudio Ogass: La relació amb els drets humans no és explícita. Cap dels dos directors menciona aquest tema en els documents ni tampoc l’utilitza com a argument davant l’Estat per aconseguir les seves demandes d’edifici, regionalització o reforma. De totes maneres, és possible inferir que hi ha una preocupació per preservar el patrimoni i posar-lo a disposició per a l’ús de diferents públics. En aquest sentit, és una hipòtesi interessant plantejar que existeix una preocupació pel dret d’accés a la informació des de la dècada del 1960 per part de la burocràcia arxivística nacional. La idea de crear arxius regionals té com a objectiu promoure la història regional i activar la investigació des de les universitats, promovent la cultura i la identitat col·lectiva i individual regional.

A més, ara que esmentes aquesta pregunta, un aspecte interessant de destacar és que el director Eyzaguirre endega la primera campanya per generar consciència pública sobre la necessitat de conservar correctament els documents i tenir un edifici propi adequat. L’any 1962, la Direcció General de Biblioteques, Arxius i Museus (DIBAM) del Ministeri d’Educació Pública – organisme del qual depenia l’Arxiu Nacional – treu magatzems a l’Arxiu Nacional, agreujant la històrica crisi d’espai que arrossegava l’organisme des del 1927. Això provoca la defensa del director, que convida periodistes a fer dos reportatges que mostren el desastre que va provocar aquesta mesura, sumada a un incendi l’octubre de 1962. Es pot plantejar aquest fet com una estratègia d'”archival advocacy”, és a dir, la defensa i la promoció de la importància dels arxius davant de públics diferents dels qui estem convençuts del seu valor administratiu, polític i cultural.

 

En conclusió, el discurs dels drets humans durant les dècades dels anys 1960 i 1970 no té una gran recepció en el pensament i el llenguatge dels directors de manera directa. La seva defensa no penetra en el nivell de la burocràcia arxivística de l’Estat, marginal i perifèrica dins de l’organigrama estatal. Igual que avui, els arxius – i, en especial, l’Arxiu Nacional – encara es veien com un lloc d’investigació per a historiadors (principalment homes) i un magatzem patrimonial de l’Estat. Tanmateix, l’ampliacció de l’accés hi és present, implícitament, i, per tant, requereix una investigació més gran.

AsF Comunicació: Una de les teves línies de recerca i treball és el canvi climàtic. Com podem abordar, a nivell arxivístic, el repte que planteja la crisi climàtica?

Claudio Ogass Bilbao: El primer pas és reconèixer que el canvi climàtic és una crisi global i una amenaça que afecta tots els àmbits de manera directa. És una realitat inevitable i innegable, avalada pel món científic. Un exemple recent ha estat la DANA a València, però tenim molts altres exemples, com les inundacions de Copiapó el 2015 i el 2017, o els huracans Irma i Maria el 2017 a Puerto Rico. Aquests fenòmens ens han fet adonar de la debilitat dels arxius davant aquesta amenaça.

El canvi climàtic és un multiplicador de riscos, augmenta els tipus de perills i la seva freqüència i incrementa els nivells de vulnerabilitat dels arxius i la incertesa de la comunitat arxivística davant el futur. Sumant les tradicionals mancances dels arxius.

L’emergència climàtica interpel·la el sector arxivístic des de dues òptiques: primera, com una amenaça a l’existència, la continuïtat i la integritat dels arxius; i segona, com una prova per a la missió dels professionals de l’arxivística, que és assegurar que diferents generacions d’usuaris puguin utilitzar i beneficiar-se dels arxius. En aquest sentit, és necessari reconceptualitzar la missió professional, perquè, si volem preservar els arxius com a plataformes de comunicació intergeneracional, hem de preservar també el planeta.

Una de les formes d’afrontar aquest problema és mitjançant el treball conjunt i en xarxa per afrontar i adaptar-nos al canvi climàtic. La comunitat arxivística, des de la fundació del Consell Internacional d’Arxius (ICA) el 1948, ha recorregut un llarg camí en aquesta direcció, promovent sempre un esperit ètic i de treball conjunt. Sota el meu punt de vista hi ha quatre passos claus en què l’arxivística pot contribuir de manera responsable:

    • Investigació i adaptació: Cal desenvolupar estratègies d’adaptació institucional per avançar cap a arxius més resilients. Una pràctica interessant és la del grup interdisciplinari “Mapear e Investigar el canvi climàtic per protegir els arxius”, que utilitza georeferenciació i mapes de riscos per projectar els desafiaments futurs.
    • Arxius com a agents de canvi: Hem de ser conscients que els arxius també són agents contaminants i tenen una influència en l’ombra climàtica. Tot i que encara no sabem l’impacte exacte del sector, podem començar a prendre accions ecològiques i conscienciar altres sectors professionals.
    • Revisió de la missió professional: Cal redefinir la nostra missió tenint en compte no només la protecció del patrimoni documental, sinó també la preservació del planeta.
    • Arxius com a eines de conscienciació: Tots els arxius poden contribuir a documentar el canvi climàtic, localitzar documents significatius per fomentar la consciència ambiental i contrarestar el negacionisme climàtic. Això inclou la creació de catàlegs, índexs i activitats de difusió.

AsF Comunicació: Per aplicar aquest pla, estem a temps o ja fem tard?

Claudio Ogass: L’aplicació d’aquestes idees s’ha de fer des de la responsabilitat afectiva, considerant les càrregues de treball i el context de cada arxiu. No és el mateix la responsabilitat d’un Arxiu Nacional, amb mandat legal i pressupost estable, que la d’un arxiu comunitari, on el treball es fa des de l’amor i el compromís personal. Aquest fet reforça la importància de la col·laboració i la solidaritat dins el col·lectiu arxivístic. Cal que aprengue’m dels arxius que han reaccionat davant desastres i crear estratègies conjuntes.

El canvi climàtic no respecta fronteres. Com va dir un arxiver en unes jornades a Girona, “la teva inundació és la meva inundació”. A més, la solidaritat pot ser un antídot – petit, però necessari – davant el neoliberalisme i la tendència individualista que promou el “campi qui pugui”.

AsF Comunicació: La col·laboració ha de venir de xarxes interdisciplinàries. Quines oportunitats veus per a la col·laboració entre arxivers i especialistes en canvi climàtic i drets humans?

Claudio Ogass: La transversalitat del canvi climàtic afecta tots els aspectes. És un problema polièdric en què el rol dels arxivers és essencial. Per promoure la lluita contra el canvi climàtic, és vital una resposta interdisciplinària, com mostra el projecte “Mapear e Investigar el canvi climàtic per protegir els arxius”, guanyador del Programa PCOM-ICA 2023. Aquest projecte, integrat per geòlegs, arxivers, dissenyadors i prevencionistes de Xile i Mèxic, busca cobrir un buit en la investigació sobre el canvi climàtic a Amèrica Llatina. Entre les accions realitzades hi ha un diagnòstic sobre percepcions i accions climàtiques en els Arxius Nacionals, l’anàlisi dels plans d’emergència i un mapeig de riscos a ciutats com Copiapó i Valdivia. Una conclusió clara és que els arxius llatinoamericans no estan preparats per afrontar aquesta amenaça, ja que cap pla d’emergència menciona el canvi climàtic.

Una Mirada Arxivística Al Canvi Climàtic

Aquestes mancances evidencien la necessitat del treball interdisciplinari i el vincle entre activisme i investigació. La investigació basada en evidències ens dóna força per fer demandes i generar solucions més realistes i contextuals.

Claudio Ogass Bilbao

Co-president del Grup de Treball sobre Canvi Climàtic del Consell Internacional d’Arxius (CCWG-ICA) i doctorand en Archive Studies a la University of Liverpool

Viure secretament

Viure secretament

Nov 27, 2024 | ,

El professor de l’Escola Mexicana d’Arxius i President d’Arxivers sense Davanteres Mèxic, Ramón Aguilera Muguía, reflexiona sobre l’eliminació de l’Oficina de Transparència i la regressió dels drets dels ciutadans a l’accés a la informació pública.

Estatua, Mexico, Angel, Independencia

Un retrocés en l’administració pública

Avui vivim al nostre país un canvi, o millor, una regressió conceptual i temporal en l’administració pública. El partit en el poder i els seus aliats han voltejat al passat de manera nostàlgica per a ancorar i empresonar, de nou compte, la informació i els arxius en les entranyes del mateix poder. Tornar al segle passat sembla ser la consigna d’una transformació regressiva, on no s’accepta l’evolució i els assoliments del passat, encara que aquests siguin pocs o amb imperfeccions.

En el tema de l’accés a la informació, de la transparència, de la protecció de dades personals i de la consulta oberta als arxius històrics es va lluitar per defensar una sèrie de drets humans consagrats en la Constitució que, com a tals, haurien de ser progressius i no a l’inversa. Els drets d’accés a la informació, a la protecció de la privacitat i a la memòria queden desemparats i controlats pel mateix poder. Preval l’Arcana Imperii, concepte desenvolupat per Tàcit per a descriure el control de l’Estat sobre la informació pública, situació que obre les portes a l’opacitat, al encriptamiento i al secretisme combatuts per molts dels personatges d’esquerra que en el passat van combatre aquestes pràctiques contra la primera versió del partit únic i avassallador que va comandar per més de 70 anys el país. Es replica el model amb els mateixos vicis i es menysprea als ciutadans que havien aconseguit un camí menys sinuós per a estar informats en l’exercici democràtic d’exigir una rendició de comptes.

La corrupció no ha estat derrotada perquè aquest és un tema complex i està sustentat i alimentat per les xarxes i les complicitats tant, del sector públic (executiu, legislatiu i judicial) com del privat.

La lluita per obrir la informació pública va tenir un camí evolutiu des que el Poder encarnat en l’executiu va acceptar en el 2002 fer-se eco dels reclams de la societat i proposar una primera llei de transparència, garantint l’accés per mitjà d’un organisme el més desagafat del poder. Aquí radicava la garantia. Aquesta garantia ja s’ha perdut quan l’Estat es converteix en jutge i part. Capturar i cooptar la informació és senyal inequívoc de secretisme i opacitat. És una pel·lícula viscuda en el passat i per això es va voler remeiar amb les eines desenvolupades durant 20 anys, que si bé no van ser perfectes al 100%, eren perfectibles i ajustables. Però desaparèixer-les d’un cop de ploma al·legant despeses excessives, oblidant els grans balafiaments del sexenni passat per ineficiència i inoperància administrativa, és un despropòsit, que danya directament als ciutadans en el seu dret d’exigir una rendició de comptes de les actuacions públiques.

És un mal el que es fa avui amb aquestes determinacions basades en fal·làcies, perquè són falses premisses que s’accepten cegament sense veure l’horitzó i les conseqüències. El passat no es pot modificar, però si es pot aprendre d’ell per a millorar el futur, no per a tornar al que es va provar que no funciona. La ceguesa que provoca la supèrbia quan es té tot el poder fa insaciable l’apetit sobre la centralització del mateix poder.

L’accés als arxius i a la informació

Els arxius seran afectats amb aquestes resolucions perquè, d’alguna manera, van ser visibles gràcies als temes que ara es delimiten i es tanquen entre els murs del poder, a costa de la voluntat d’obrir o no, la informació segons convingui; i aplicant el que Peter Burke denomina la ignorància política, alimentada pel secret i les mentides. El sexenni passat ja apuntava a aquest fet faTdico, com es deia en els cercles de discussió sobre aquests temes: si camina com a ànec, es veu com a ànec, i fa com a ànec i vola com a ànec, és un ànec. Així va ser.

Es torna al punt zero de lluitar novament per obrir la informació, per promoure la transparència, per defensar el dret a la memòria enfront de les freqüents reserves d’informació, violacions a la privacitat com es va fer en el sexenni passat, desaparició d’arxius sense que ningú garanteixi el contrari.

La memòria del Casal

La memòria del Casal

May 10, 2024 | ,

La intervenció d’Arxivers sense Fronteres a l’arxiu del Casal Català de Tolosa (2023)

Intervenció en l’arxiu del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc

El passat juliol de 2023, una delegació d’Arxivers sense Fronteres (AsF) va dur a terme una intervenció en l’arxiu del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc, associació insigne de les accions culturals catalanes a l’exterior des de l’exili dels anys 40 del segle passat, després de la desfeta republicana de 1939. AsF ha mantingut el contacte amb els responsables d’aquesta entitat des de 2018 per analitzar el valor del seu fons documental  i assessorar els seus encarregats en vista a la seva preservació i la seva adequació per a diverses línies d’estudi.

Aquests contactes, estroncats temporalment a causa de la pandèmia, feren palès no només un interès de caire intern en aquesta documentació per al coneixement de la pròpia organització i dels seus membres i del patrimoni humà i cultural acumulat al llarg de la seva existència, així com per la bona gestió de les seves dades, actius i necessitats legals. També s’evidencià un interès públic per la consideració d’aquesta documentació com la d’un arxiu pròpiament dit, i tractat a tal efecte i posat al servei de la consulta pública. I és que tot i que el Casal va néixer el 1954, una part considerable de la correspondència i de la documentació que forma part del seu arxiu transcendeix aquesta frontera temporal i és mostra de les vicissituds dels primers anys d’exili a França, i, per tant, de les motivacions polítiques, econòmiques, culturals i sentimentals d’aquells que més tard fundarien el Casal, així com les de molts altres que, havent emprès el camí de França,  es relacionaren amb els membres del Casal i hi trobaren suport o orientació.

Totes aquestes valoracions van motivar una visita de reconeixement i de diagnosi el 2022, fita des de la qual es planejà la concreció d’una intervenció més exhaustiva sobre l’arxiu per part de dos cooperants d’AsF l’any 2023, que es faria realitat gràcies al suport d’una subvenció del Departament d’Acció Exterior i Unió Europea de la Generalitat de Catalunya i la reciprocitat dels membres del Casal. La necessitat d’aquesta intervenció estava basada en la constatació dels problemes d’aquest arxiu; problemes, d’altra banda, comuns en les associacions populars: si bé el seu llegat, cristal·litzat en un gens menyspreable volum documental –fins a 13 metres lineals de paper però també de fotografia–, ha estat possible mercès a la dedicació voluntària dels seus membres, molt sovint això s’ha vist reflectit en una diversitat de criteris en l’organització i la instal·lació de la documentació, normalment sense un coneixement de mètodes arxivístics coherents, que no aconsegueixen un ordre de l’arxiu que faci possible la seva consulta amb èxit i la seva conservació amb seguretat.

Les línies d’actuació, aleshores, van ser clares: el buidatge de l’arxiu, l’eliminació de tot allò extern al fons documental, sense valor autèntic o representatiu per a l’entitat; i l’estudi de la documentació per a determinar una classificació per funcions i subfuncions d’acord al model que és el Quadre de Classificació per a entitats i associacions culturals de la Direcció General del Patrimoni Cultural[1]. A partir d’aquest esquema organitzatiu, es seguiria amb la determinació de les principals sèries documentals i el seu inventariat, amb el nivell de descripció més profund possible a partir del temps disponible, i la instal·lació de la documentació ja tractada, agrupada en carpetes i guardada en capses d’arxiu retolades, sota el control d’un codi topogràfic.

Aquests treballs, duts a terme al llarg de deu dies, van donar com a resultat la instal·lació d’un arxiu de 9,3 metres lineals, constituïts per 93 unitats d’instal·lació regulars i topografiades i enllaçades en un quadre de classificació que va donar a l’entitat la clau per accedir a les principals àrees del seu fons documental, com ara tota la documentació relativa a la seva constitució i gestió interna, la comptabilitat, i la correspondència. A més, fins i tot en el cas d’algunes sèries documentals concretes, es va prioritzar l’aprofundiment en la descripció i la ordenació de la documentació, com és el cas de tot allò relacionat amb l’Aplec de la Sardana, l’activitat més emblemàtica del Casal i continuada en el temps, o el Butlletí del Casal, editat des de 1963.

L’estat de desordre general de l’arxiu abans de la intervenció va fer necessari destinar la major part del temps a la classificació per grans àrees documentals i a garantir una instal·lació adequada, tot destacant-ne alguns punts d’interès, però sense assolir la completa descripció i ordenació de tota la documentació. Seria desitjable que aquest objectiu abanderés una segona intervenció en aquest arxiu.

Mentrestant, el pas d’Arxivers sense Fronteres pel Casal Català de Tolosa haurà proporcionat a l’entitat un coneixement global del seu patrimoni documental, del seu abast i de les seves llacunes i incògnites; un  coneixement que podrà atreure el seu estudi, i que reforçarà la consciència del seu valor: un fil que enllaça els avatars de la primera generació d’exiliats catalans amb els d’unes noves generacions d’expatriats que han retrobat en la memòria del Casal un fons compartit.

[1] Cobo Barri, E., Pedrals Costa, X., Vilarrúbias Cuadras, Yáñez Navarro, M., (2023). Protocol de suport als arxius d’entitats i associacions culturals. Arxivística i gestió documental. Eines, 11.

UNA MIRADA ANTROPOLÒGICA PER A L’ARXIVÍSTICA I ELS PROJECTES DE COOPERACIÓ INTERNACIONAL EN MATÈRIA D’ARXIUS

UNA MIRADA ANTROPOLÒGICA PER A L’ARXIVÍSTICA I ELS PROJECTES DE COOPERACIÓ INTERNACIONAL EN MATÈRIA D’ARXIUS

Jul 25, 2023 | ,

L’arxivística es troba en un moment d’expansió professional i acadèmica molt encoratjador, marcat principalment pel diàleg amb les ciències de la informació i la computació i, per tant, en un escenari de major estandardització a nivell internacional. No obstant, resulta fonamental cultivar el pensament crític i reivindicar les oportunitats que també poden oferir les ciències socials en l’aproximació i el tractament del propi objecte d’estudi. Perquè què passa quan les percepcions, necessitats i expectatives que tenen altres societats en relació amb els seus arxius no encaixen amb la manera d’entendre i de fer les coses de l’arxivística “estandarditzada”? Com podem plantejar-nos com a professionals ajudar a altres comunitats a organitzar i gestionar els seus arxius si no prenem en consideració el que és social i culturalment important per aquestes, i en quins termes volen relacionar-s’hi?

La investigació i diverses experiències de treball en l’àmbit social, particularment a Austràlia, Canadà, Estats Units i Llatinoamèrica, ja ha pogut demostrar que existeix molta més diversitat sociocultural entorn als arxius de la que podríem pensar, davant de la qual una concepció homogènia o estàndard de la disciplina i una aplicació indiscriminada dels seus principis científics no només no és viable, sinó que també és altament problemàtica.

Si bé per l’origen i pel bagatge acadèmic de la majoria de professionals de l’arxivística ja es té una consciència del valor social dels arxius, de la seva importància per a la memòria històrica o per la defensa dels drets humans, el cert és que hi ha més que tot això; que els arxius poden significar i poden constituir-se de moltes formes depenent de la societat o la comunitat a la que ens referim. Els actuals models i estàndards professionals no estan preparats per abraçar el fet que, per exemple, algunes comunitats poden establir vincles emocionals, espirituals o més simbòlics amb els seus arxius, o que existeixen sistemes arxivístics i tradicions particulars que es fonamenten en altres formes de concebre els documents, la propietat cultural o la preservació de la memòria.

Els projectes de cooperació internacional en matèria d’arxius són especialment paradigmàtics en aquest sentit, perquè permeten veure d’una forma molt clara fins a quin punt funciona l’aplicació de la teoria i els principis arxivístics en diferents realitats socials. Per exemple, del projecte de cooperació d’Arxivers sense Fronteres amb l’Arxiu Nacional de la República Democràtica Àrab Sahrauí, que he tingut la oportunitat d’analitzar, se’n poden treure molts aprenentatges respecte a l’encaix dels coneixements i les pràctiques professionals pròpies en realitats locals i territorials tant particulars, així com de la necessitat, constatada pels/les pròpies cooperants que hi han participat al llarg dels anys, de conèixer la població amb la que es treballa, més enllà de la situació concreta dels arxius i la documentació, o de les necessitats de gestió documental percebudes externament.

En aquest sentit, l’antropologia i el seu mètode d’investigació, l’etnografia, són eines que ens podrien servir per a la sensibilització sociocultural i pel plantejament d’algunes reflexions crítiques sobre la professió, no només per comprendre a persones i a cultures arxivístiques diverses, sinó també per pensar com fem el que fem i per què ho fem. En concret, en els projectes de cooperació es podrien incorporar alguns exercicis etnogràfics, és a dir, d’atenció i de comprensió de les realitats socials, per tal de dissenyar intervencions més adients, eficaces i integrades en cada context. Per exemple, es podria començar per parar més atenció als aspectes socioculturals de la població en la fase prèvia de prospecció dels fons i en el disseny dels projectes, o fins i tot crear equips pluridisciplinaris que tinguin la capacitat de treballar un mateix projecte des de diferents perspectives i amb una major profunditat.

En definitiva, caldria entendre l’arxivística com un mitjà perquè les societats s’arxivin a sí mateixes de la manera més coherent, i no com una pràctica d’aplicació estàndard. Entendre que hi ha diferents maneres de fer les coses i dona’ls-hi espai és important, i de fet, aquesta flexibilitat no és incompatible amb mantenir el rigor, la qualitat i l’aplicació de bones pràctiques. Comprendre als/les productors/es de la documentació i els mons socials que embolcallen els arxius és fonamental per plantejar una gestió de la documentació realment eficient i apropiada, i per assegurar així que es compleix amb les finalitats de l’arxivística en els termes en els que ho viu i ho concep cada comunitat.

LA IGUALDAD DE GÉNERO EN LOS ARCHIVOS: una cuestión de estado

LA IGUALDAD DE GÉNERO EN LOS ARCHIVOS: una cuestión de estado

Mar 8, 2023 | ,

En estos últimos años los archivos se han hecho eco de la mayor sensibilización hacia la
igualdad de género presente en la sociedad y han promovido diversas iniciativas en este
sentido. En el ámbito profesional se puede mencionar desde acciones simbólicas como el
cambio de denominación de las asociaciones que utilizan un lenguaje más inclusivo (Asociación
de Profesionais dos Arquivos, Bibliotecas, Museos e Centros de Documentación de Galicia
(Bamad Galicia), o Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de
Catalunya); a acciones de más impacto como la creación en 2021 de una Vocalía de Igualdad y
Feminismos por parte de Archiveros sin Fronteras España. En el ámbito académico, los
estudios de los archivos desde la perspectiva de género han adquirido protagonismo. Así han
proliferado artículos y trabajos de investigación sobre la memoria de los feminismos, la brecha
de género en los fondos, la necesidad de archivar en femenino y la de conservar una memoria
plural. También los archivos se han implicado en la organización de conferencias y de
actividades de difusión para dar protagonismo a las mujeres y a sus vivencias, aprovechando el
día internacional de las mujeres.

Esta sensibilidad es un punto de partida para establecer políticas de igualdad de género de
más calado tanto a nivel del sistema archivístico como a nivel de cada archivo. Desde aquí
animamos a los archivos a que se planteen la redacción de planes de igualdad de género que
tengan en cuenta cuatro ámbitos: la memoria conservada (la necesidad de aumentar los
fondos de mujeres, sobre mujeres y hechos por mujeres, ya sean del movimiento feminista o
de asociaciones e instituciones vinculadas a las mujeres); las políticas y los procesos técnicos
de gestión documental (políticas de gestión de documentos electrónicos, de valoración, de
adquisición, metadatos,…); la gestión del servicio de archivo (análisis del personal y de las
infraestructuras); y, finalmente, la activación de los documentos en clave de género. Se trata
de “desarchivar a las mujeres”: es decir, releer los documentos y activarlos en clave feminista
para que aflore la labor que han hecho a lo largo de la historia.

Para ello deberán empezar para hacer una radiografía de la situación actual. La fotografía
revelará que hay pocos fondos personales de mujeres, que los archivos públicos han
desatendido de manera vergonzosa los archivos del feminismo y del colectivo LGTBIQ
(mayoritariamente atendidos por voluntarios del mismo colectivo), que su metodología de
trabajo es heteropatriarcal, que las políticas de valoración documental al igual que los
métodos de descripción han ninguneado la actividad de las mujeres, que hay más hombres
que mujeres en puestos de decisión.
Revertir esta situación es una cuestión de justicia social que se debe resolver, con políticas
consecuentes. Los archivos y los profesionales (ellas y ellos) deben comprometerse a trabajar
por la preservación y la visibilidad de la memoria de los grupos menos privilegiados y ocultados
por una visión patriarcal y androcéntrica. No podemos desdeñar el potencial y la
responsabilidad de los archivos para promover la igualdad de género en la sociedad, al
conservar una memoria que será referente para las generaciones futuras y contribuir a valorar

la aportación de la mujer a la sociedad. No es un reto menor pues, en síntesis, estamos ante
una cuestión que trasciende el ámbito técnico y es medular en lo que atañe al archivo ¿qué
memoria se quiere preservar? Debería ser una cuestión de estado en la medida que lo que se
plantea es qué visión de hoy legamos a las generaciones venideras.

COL·LABORAR PER AVANÇAR: l’alumnat de l’ESAGED s’implica amb AsF

COL·LABORAR PER AVANÇAR: l’alumnat de l’ESAGED s’implica amb AsF

Feb 3, 2023 | ,

Tothom que ha cursat una carrera o un màster ha tingut la sensació que allò explicat a classe a vegades tenia poc a veure amb la realitat del món no acadèmic. Com si el professorat visqués a un altre planeta. Evitar-ho és una de les grans preocupacions de l’equip docent de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED) de la UAB.

És tot un repte aconseguir trobar el pont que uneixi la formació amb l’entorn professional on s’aplicaran els coneixements adquirits, especialment en àmbits com el màrqueting i la comunicació perquè la realitat de les institucions arxivístiques limita molt la capacitat d’acció a l’hora de fer difusió i és llavors on es fa més evident l’enorme distància que hi pot haver entre la teoria explicada al màster i la realitat del món laboral.

Per aquesta raó, des de l’ESAGED vam proposar col·laborar amb Arxivers Sense Fronteres: Volíem posar en pràctica la teoria explicada a les sessions treballant en un entorn real. Recentment he après que en l’argot de la pedagogia actual d’això se n’hi diu alguna cosa així com “learning by doing”, però per mi no deixa de ser altra cosa que tocar de peus a terra i agafar experiència essent conscient de les dificultats que hom es troba fora d’una aula.

I això és el que es va fer durant el primer semestre del curs 2022-2023 amb l’alumnat del segon curs del Màster Oficial en Arxivística i Gestió de Documents. La mecànica de treball va ser molt senzilla i només va caldre crear equips d’unes cinc persones per assumir els encàrrecs prèviament acordats amb AsF: fer un pla de comunicació; elaborar el dossier de premsa; idear una campanya de captació de nous socis; proposar una millora de la pàgina web; plantejar una estratègia de comunicació digital a través de les xarxes socials; pensar una campanya de captació de recursos econòmics per comprar material per l’arxiu de la República Sahrauí; i crear un producte de divulgació per donar a conèixer el fons de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l’Havana.

Tal i com es va pactar al començar el curs, entre el setembre del 2022 i el gener del 2023 els equips es van reunir setmanalment i mica en mica es van anar familiaritzant amb la tasca escollida. El resultat van ser una sèrie de propostes magnífiques fruit del compromís i l’esforç de l’alumnat, que no va escatimar hores per tirar-ho endavant. Els vaig veure patir, encallar-se, dubtar… però mai els vaig veure defallir ni negociar l’esforç. Va ser emocionant ser testimoni de la seva evolució i comprovar com mica en mica anaven guanyant seguretat i confiança fins el moment de presentar uns molt bons treballs. Per mi personalment, el viscut a l’aula durant aquell semestre va ser memorable i dona sentit a la tasca que se suposa que ha de fer un professor i a la missió que té la universitat.

A més, s’haurà aconseguit ajudar a tirar endavant una entitat com AsF, que realitza una labor extraordinària i que desitjo que tant la seva junta com la massa social puguin fer encara millor gràcies a l’aportació entusiasta d’un grup d’alumnes que des d’ara també són part de la història d’Arxivers Sense Fronteres.

Recent Comments

    arxivers uses Accessibility Checker to monitor our website's accessibility. Read our Accessibility Policy.