Des de les Nacions Unides han fet una crida per reconèixer la importància i la rellevància dels drets humans en la nostra vida quotidiana, la qual es veu cada vegada més amenaçada pels efectes de l’emergència climàtica.
Aprofitant aquest esdeveniment al calendari, des d’AsF hem parlat sobre Arxius, Drets Humans i Canvi Climàtic amb Claudio Ogass Bilbao, co-president del Grup de Treball sobre Canvi Climàtic del Consell Internacional d’Arxius (CCWG-ICA) i doctorand en Archive Studies a la University of Liverpool. La seva tesi doctoral tracta sobre la relació de l’arxiu nacional i l’estat xilè, per tal d’entendre i evidenciar la sensació d’abandonament de les institucions xilenes respecte als arxius institucionals i comunitaris. A més, ha estudiat el problema del canvi climàtic des d’una perspectiva llatinoamericana per proposar arxius més ecològics i resilients.
AsF Comunicació: Et consideres “arxiver activista”. En què creus que consisteix l’activisme arxivístic? Què significa per a tu?
Claudio Ogass Bilbao: M’autodenomino arxiver activista, ja que les meves investigacions i accions aspiren a impulsar transformacions socials i polítiques per millorar la precària situació dels arxius a Xile i Amèrica Llatina.
En aquest sentit, concebo els meus principals estudis com una estratègia dins de l’activisme arxivístic, perquè recorro al passat no per recuperar-lo amb una intenció d’admiració museogràfica o conservar-lo de manera inerta, sinó perquè la comunitat arxivística el pugui utilitzar com a recurs per millorar el present i crear un futur millor. Hi ha tants problemes que tenen una llarga durada a Amèrica Llatina que miro cap al passat i analitzo la història arxivística com una font d’experiències des del present. Alguns autors – com l’arxiver canadenc Terry Cook – han plantejat que el passat és el nostre pròleg. Afegiria que el passat és també el nostre arxiu. Allà hi són els somnis, les esperances, els desitjos i els projectes fracassats dels nostres antecessors, que serveixen com a experiència per formular i dissenyar idees, plans, arguments i organitzacions per crear, amb la força de la història i la memòria, una institucionalitat i una política arxivístiques que permetin a la comunitat arxivística actual desenvolupar tot el seu potencial creatiu i intel·lectual i millorar les nostres estratègies d’activisme en el present, unint les demandes del passat amb les del present.
AsF Comunicació: Com es relaciona la teva tesi doctoral amb els drets humans i els arxius?
Claudio Ogass Bilbao: És una pregunta desafiant. La meva tesi doctoral té l’objectiu d’analitzar comparativament els plans d’activitats per modernitzar l’Arxiu Nacional de Xile impulsats durant les administracions de dos conservadors nacionals: Juan Eyzaguirre Escobar (1962-1971) i Claudio Vidal Lazo (1971-1973). S’ubica temporalment en un moment polític del país qualificat per la historiografia com l’“era de les planificacions globals”, on dos governs democràtics i revolucionaris – la Democrcia Cristiana i la Unitat Popular – van intentar impulsar agendes polítiques discutides i sancionades en programes de govern en què la planificació des de l’Estat era molt important per modernitzar el país.
Aquest context nacional coincideix amb un període de la història institucional de l’Arxiu Nacional en què dos directors, amb trajectòries laborals i professionals molt diferents, van impulsar demandes per construir un Arxiu Nacional modern i eficient que respongués a les necessitats de l’Estat i als condicionants de la llei que manava preservar els documents administratius i històrics des del 1927. Tots dos directors buscaven un edifici independent, crear arxius regionals i promulgar una llei d’arxius a l’altura de les idees del seu temps. Des de la lògica activista, és interessant explicar i recuperar la trajectòria i el contingut d’aquests fracassos arxivístics per visualitzar com aquests plans s’enllacen amb el present i avaluar fins a quin punt són vigents les demandes passades.
Des de l’angle acadèmic, l’èmfasi de la tesi recau en reconstruir i analitzar la comunicació oficial dels directors amb els organismes estatals per explicar aquests fracassos del passat. L’entrecreuament de memòries, cartes i oficis permet analitzar els arguments utilitzats pels directors per impulsar les seves demandes i, conjuntament, el contingut i la freqüència de les respostes de l’Estat. D’aquesta manera podem conèixer el pensament arxivístic de l’Estat en matèria d’arxius i evidenciar la despreocupació i el desinterès de l’Estat envers l’Arxiu Nacional, així com la manca de prioritat que donava als arxius públics. Durant les dècades dels anys 1960 i 1970, els problemes institucionals eren els mateixos i mai es van resoldre per manca de voluntat estatal, malgrat els esforços constants dels seus directors.
En aquest sentit, la tesi busca asseure l’Estat al banc dels acusats del tribunal arxivístic xilè per jutjar quin va ser el seu paper en aquests fracassos: van facilitar la modernització o la van obstaculitzar?
A partir de la lectura dels documents és possible reconstruir les cronologies de les gestions amb totes les institucions amb què van interactuar els directors Juan Eyzaguirre Escobar i Claudio Vidal Lazo per aconseguir un edifici independent. Entre 1927 i 1984, l’Arxiu Nacional ocupava el mateix espai institucional que la Biblioteca Nacional i no podia complir la llei per manca d’espai. Aquesta manca d’espai és el que mobilitza la necessitat de la creació d’Arxius Regionals, així com la promulgació d’un marc legal i normatiu. Els directors no són només buròcrates que custodien el passat, sinó que intenten ser arquitectes del futur arxivístic nacional. La seva visió era crear polítiques públiques sobre les quals es pogués generar valor al voltant dels arxius. No van ser un actor inert, sinó un agent actiu dins dels marges estrets de la institucionalitat estatal.
AsF Comunicació: Els drets humans eren una prioritat per als directors de l’Arxiu Nacional de Xile durant el període en què van ser directors?
Claudio Ogass: La relació amb els drets humans no és explícita. Cap dels dos directors menciona aquest tema en els documents ni tampoc l’utilitza com a argument davant l’Estat per aconseguir les seves demandes d’edifici, regionalització o reforma. De totes maneres, és possible inferir que hi ha una preocupació per preservar el patrimoni i posar-lo a disposició per a l’ús de diferents públics. En aquest sentit, és una hipòtesi interessant plantejar que existeix una preocupació pel dret d’accés a la informació des de la dècada del 1960 per part de la burocràcia arxivística nacional. La idea de crear arxius regionals té com a objectiu promoure la història regional i activar la investigació des de les universitats, promovent la cultura i la identitat col·lectiva i individual regional.
A més, ara que esmentes aquesta pregunta, un aspecte interessant de destacar és que el director Eyzaguirre endega la primera campanya per generar consciència pública sobre la necessitat de conservar correctament els documents i tenir un edifici propi adequat. L’any 1962, la Direcció General de Biblioteques, Arxius i Museus (DIBAM) del Ministeri d’Educació Pública – organisme del qual depenia l’Arxiu Nacional – treu magatzems a l’Arxiu Nacional, agreujant la històrica crisi d’espai que arrossegava l’organisme des del 1927. Això provoca la defensa del director, que convida periodistes a fer dos reportatges que mostren el desastre que va provocar aquesta mesura, sumada a un incendi l’octubre de 1962. Es pot plantejar aquest fet com una estratègia d'”archival advocacy”, és a dir, la defensa i la promoció de la importància dels arxius davant de públics diferents dels qui estem convençuts del seu valor administratiu, polític i cultural.
En conclusió, el discurs dels drets humans durant les dècades dels anys 1960 i 1970 no té una gran recepció en el pensament i el llenguatge dels directors de manera directa. La seva defensa no penetra en el nivell de la burocràcia arxivística de l’Estat, marginal i perifèrica dins de l’organigrama estatal. Igual que avui, els arxius – i, en especial, l’Arxiu Nacional – encara es veien com un lloc d’investigació per a historiadors (principalment homes) i un magatzem patrimonial de l’Estat. Tanmateix, l’ampliacció de l’accés hi és present, implícitament, i, per tant, requereix una investigació més gran.
AsF Comunicació: Una de les teves línies de recerca i treball és el canvi climàtic. Com podem abordar, a nivell arxivístic, el repte que planteja la crisi climàtica?
Claudio Ogass Bilbao: El primer pas és reconèixer que el canvi climàtic és una crisi global i una amenaça que afecta tots els àmbits de manera directa. És una realitat inevitable i innegable, avalada pel món científic. Un exemple recent ha estat la DANA a València, però tenim molts altres exemples, com les inundacions de Copiapó el 2015 i el 2017, o els huracans Irma i Maria el 2017 a Puerto Rico. Aquests fenòmens ens han fet adonar de la debilitat dels arxius davant aquesta amenaça.
El canvi climàtic és un multiplicador de riscos, augmenta els tipus de perills i la seva freqüència i incrementa els nivells de vulnerabilitat dels arxius i la incertesa de la comunitat arxivística davant el futur. Sumant les tradicionals mancances dels arxius.
L’emergència climàtica interpel·la el sector arxivístic des de dues òptiques: primera, com una amenaça a l’existència, la continuïtat i la integritat dels arxius; i segona, com una prova per a la missió dels professionals de l’arxivística, que és assegurar que diferents generacions d’usuaris puguin utilitzar i beneficiar-se dels arxius. En aquest sentit, és necessari reconceptualitzar la missió professional, perquè, si volem preservar els arxius com a plataformes de comunicació intergeneracional, hem de preservar també el planeta.
Una de les formes d’afrontar aquest problema és mitjançant el treball conjunt i en xarxa per afrontar i adaptar-nos al canvi climàtic. La comunitat arxivística, des de la fundació del Consell Internacional d’Arxius (ICA) el 1948, ha recorregut un llarg camí en aquesta direcció, promovent sempre un esperit ètic i de treball conjunt. Sota el meu punt de vista hi ha quatre passos claus en què l’arxivística pot contribuir de manera responsable:
-
- Investigació i adaptació: Cal desenvolupar estratègies d’adaptació institucional per avançar cap a arxius més resilients. Una pràctica interessant és la del grup interdisciplinari “Mapear e Investigar el canvi climàtic per protegir els arxius”, que utilitza georeferenciació i mapes de riscos per projectar els desafiaments futurs.
- Arxius com a agents de canvi: Hem de ser conscients que els arxius també són agents contaminants i tenen una influència en l’ombra climàtica. Tot i que encara no sabem l’impacte exacte del sector, podem començar a prendre accions ecològiques i conscienciar altres sectors professionals.
- Revisió de la missió professional: Cal redefinir la nostra missió tenint en compte no només la protecció del patrimoni documental, sinó també la preservació del planeta.
- Arxius com a eines de conscienciació: Tots els arxius poden contribuir a documentar el canvi climàtic, localitzar documents significatius per fomentar la consciència ambiental i contrarestar el negacionisme climàtic. Això inclou la creació de catàlegs, índexs i activitats de difusió.
AsF Comunicació: Per aplicar aquest pla, estem a temps o ja fem tard?
Claudio Ogass: L’aplicació d’aquestes idees s’ha de fer des de la responsabilitat afectiva, considerant les càrregues de treball i el context de cada arxiu. No és el mateix la responsabilitat d’un Arxiu Nacional, amb mandat legal i pressupost estable, que la d’un arxiu comunitari, on el treball es fa des de l’amor i el compromís personal. Aquest fet reforça la importància de la col·laboració i la solidaritat dins el col·lectiu arxivístic. Cal que aprengue’m dels arxius que han reaccionat davant desastres i crear estratègies conjuntes.
El canvi climàtic no respecta fronteres. Com va dir un arxiver en unes jornades a Girona, “la teva inundació és la meva inundació”. A més, la solidaritat pot ser un antídot – petit, però necessari – davant el neoliberalisme i la tendència individualista que promou el “campi qui pugui”.
AsF Comunicació: La col·laboració ha de venir de xarxes interdisciplinàries. Quines oportunitats veus per a la col·laboració entre arxivers i especialistes en canvi climàtic i drets humans?
Claudio Ogass: La transversalitat del canvi climàtic afecta tots els aspectes. És un problema polièdric en què el rol dels arxivers és essencial. Per promoure la lluita contra el canvi climàtic, és vital una resposta interdisciplinària, com mostra el projecte “Mapear e Investigar el canvi climàtic per protegir els arxius”, guanyador del Programa PCOM-ICA 2023. Aquest projecte, integrat per geòlegs, arxivers, dissenyadors i prevencionistes de Xile i Mèxic, busca cobrir un buit en la investigació sobre el canvi climàtic a Amèrica Llatina. Entre les accions realitzades hi ha un diagnòstic sobre percepcions i accions climàtiques en els Arxius Nacionals, l’anàlisi dels plans d’emergència i un mapeig de riscos a ciutats com Copiapó i Valdivia. Una conclusió clara és que els arxius llatinoamericans no estan preparats per afrontar aquesta amenaça, ja que cap pla d’emergència menciona el canvi climàtic.
Aquestes mancances evidencien la necessitat del treball interdisciplinari i el vincle entre activisme i investigació. La investigació basada en evidències ens dóna força per fer demandes i generar solucions més realistes i contextuals.
Claudio Ogass Bilbao
Co-president del Grup de Treball sobre Canvi Climàtic del Consell Internacional d’Arxius (CCWG-ICA) i doctorand en Archive Studies a la University of Liverpool
Recent Comments