«Per la seua trajectòria en l’arxivística, el patrimoni documental i la memòria democràtica, i per la seva contribució a la modernització i projecció internacional del model arxivístic català. Pel seu paper en la defensa dels arxius com a garants dels drets i la memòria col·lectiva, i per la seva implicació en iniciatives com Arxivers sense Fronteres. Recull el Sr. Ramon Alberch.
Noemi Navarro, Comunicació AsF – Així anunciaven el lliurament del Premi Creu de Sant Jordi 2026 que va rebre la setmana passada. Per als professionals de l’arxivística de Catalunya i, concretament, per als membres d’Arxivers sense Fronteres, va ser tot un orgull per tot el que significa i representa. Com es va sentir vostè quan va saber que rebria esta distinció i el dia del lliurament?
Ramon Alberch – Quan la Consellera de Cultura, l’Honorable Sònia Hernández em va trucar per comunicar-me la concessió de la Creu de Sant Jordi em va produir una emoció immensa. Com a català és un gran goig ser premiat amb un guardó de tanta importància. I més enllà del reconeixement personal, em va fer una especial il·lusió pensar que és també un reconeixement al treball de tot el col·lectiu d’arxivers catalans. Pel que fa a l’acte de lliurament, em va emocionar poder-ho compartir amb la meva dona, els germans i els fills, en companyia també de bons amics. Fou un acte elegant, sobri i solemne i encara ara veure’n les imatges em fa sentir un pregon agraïment per aquesta distinció.
N – No és el primer premi important que ha rebut en els últims anys. El 2022 va rebre el Fellow del Consell Internacional d’Arxius, la màxima distinció que pot atorgar esta organització. Per tant, un premi nacional i un d’internacional pel que ha aportat a l’arxivística, des d’aquí, des de Catalunya, al món. Un cas d’èxit que ens demostra i ens ensenya com i des d’on s’ha de treballar i quin camí s’ha de seguir.
Quan va començar, però, quina era la situació de l’arxivística catalana? I, prèviament a això, com va ser que va decidir dedicar-s’hi professionalment?
R- Jo arribo als arxius pel camí de la història. Faig els estudis universitaris durant els darrers anys de la dictadura (1970-1975) i en aquell moment veiem la història com una eina per recuperar el passat i enfortir la identitat, la cultura i la llengua catalana. És quan vaig a l’Arxiu Municipal de Girona per fer recerca per a la meva tesi de llicenciatura que constato el potencial dels arxius, la necessitat de la seva organització i la seva utilitat per a la recuperació de la història del país. A partir d’aquell moment ja tinc clar que la meva vocació és treballar en un arxiu fins que el novembre del 1978 guanyo la plaça d’arxiver municipal de la meva ciutat.
Així em trobo que gairebé no hi ha arxius en condicions i amb un professional al capdavant, llevat de les institucions eclesiàstiques, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i els arxius departamentals de la zona del Rosselló francès, amb els quals tinc al principi una estreta relació professional. En poc temps entro en contacte amb companys d’altres viles catalanes i constatem que cal associar-nos per a iniciar un redreçament. Hi ha pocs arxius, i els que hi ha estan infradotats, amb professionals que maldem per aprendre una disciplina de la qual no hi ha estudis i ben poca bibliografia. Està tot per fer –per aquells anys s’inicia el desplegament dels arxius comarcals- i ens aboquem a treballar amb una empenta i una il·lusió extraordinària. I una primera fita cabdal és la creació de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (1985).
N- Quina experiència paral·lela tenia sobre l’arxivística internacional i quina necessitat concreta el va impulsar a fundar Arxivers sense Fronteres?
R- De bon començament els arxivers que ens apleguem per treballar de manera coordinada tenim molt clar que hem d’aprendre dels millors i aquests referents són en aquell moment, en la seva majoria, estrangers. A nivell d’estat és important, però, la creació de la Mesa de Archivos Municipales que permet establir un marc de confiança i col·laboració amb arxivers d’arreu de l’Estat. Però, sobretot, a nivell internacional d’entrada ens emmirallem en l’arxivística francesa –la més avançada en aquells anys- i l’experiència del Quebec. I ben aviat entrem al Consell Internacional d’Arxius i comencem a col·laborar en diversos comitès i seccions. Anys a venir, amb l’arxivística catalana més consolidada i amb un bagatge remarcable, és quan apareix la sensibilitat de projectar els principis de solidaritat i cooperació a nivell internacional en l’àmbit dels drets humans i quan s’escau el 1998 la creació d’Arxivers sense Fronteres.
N- Com va ser el procés de creació?
R- Arxivers sense Fronteres, en tant que organització no governamental, té les seves arrels en els projectes de cooperació que endeguem a l’Ajuntament de Barcelona des de la Direcció dels arxius i Barcelona Solidària i que s’exemplifica inicialment en sengles projectes d’organització dels arxius a Malabo, Campinas, Montevideo i Bogotà. Per aquells anys encara ressona la caiguda de les dictadures al con sud americà, del sud d’Europa i, sobretot, la caiguda del mur de Berlín i l’esfondrament de l’imperi soviètic i la guerra dels Balcans. La dimissió de Pasqual Maragall al capdavant de l’Alcaldia de Barcelona força un canvi de visió. Fins al moment l’Ajuntament de Barcelona s’havia manifestat com un municipi solidari –n’és prova l’assumpció de Sarajevo com a Districte 11 de Barcelona- i amb una gran vocació de projectar el seu model, inclòs l’arxivístic, arreu del món. És exemplar el suport actiu a Sarajevo i a d’altres viles de Bòsnia, en tots els fronts, especialment en la formació dels seus arxivers per entomar el repte de recuperar i organitzar un patrimoni documental que havia sofert notables pèrdues durant la llarga i cruenta guerra (1991-2001). A nivell internacional, era un referent l’estudi que havia coordinat l’arxiver Antonio González Quintana en el seu treball sobre els arxius de la seguretat de l’Estat en els desapareguts règims repressius.
Congres Rio de Janeiro, 2002. Fotografia cedida per Ramon Alberch
Tot això i una certa inacció en aquest àmbit del Consell Internacional d’Arxius ens esperona a fer un pas endavant i liderar un moviment que amb el temps ha demostrat el seu caràcter estructural: la relació indestriable entre un arxius organitzats, protegits i accessibles i la defensa dels drets humans. Assenyalar que tot i que AsF es crea el 1998 la reacció del Consell Internacional d’Arxius en aquest àmbit és molt lenta: després de múltiples pressions accedeixen a crear un Grup de Treball sobre arxius i drets humans al Congrés de Ciutat del Cap (2003) i no és fins el Congrés d’Adelaida (2019) que finalment es consolida com a Secció específica.
N- Tanmateix, ara són diverses les seccions d’AsF arreu del món i reconegudes per l’ICA. I tot a partir de l’empenta catalana en els arxius i els drets humans. De fet, un dels tants motius pels quals li han atorgat merescudament la Creu de Sant Jordi és precisament això, haver fundat AsF a Barcelona, a Catalunya, una fita importantíssima en la història de l’arxivística. A més, i també des d’AsF, s’han dut a terme projectes dels i pels Casals Catalans en països com Cuba, Argentina, Paraguai o França.
Podria explicar en quin context es creen els Casals Catalans, la importància de la tasca d’AsF en els mateixos i quina és la seua situació actual?
R- Els casals i centres catalans situats arreu del món són la representació viva de Catalunya. Dels més de cent vint que consten al Registre de la Generalitat, n’hi ha de molt antics com la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana (1840), el Casal de Catalunya de Buenos Aires (1886), el Centre Català de Rosario (1902), el Centre Català de París (1903), així com altres a Xile, Uruguai i Paraguai que també són centenaris. Més enllà de la magnífica feina que està fent Arxivers sense Fronteres ajudant a l’organització dels arxius d’algunes d’aquestes comunitats, és urgent dur a terme una acció institucional col·laborativa per salvar un patrimoni documental que manté la memòria catalana a nombrosos països i la importància dels quals no és sempre entesa pels dirigents de les comunitats catalanes. Actualment la Generalitat ha elaborat un estudi que ha permès una diagnosi de la situació i, en conseqüència, planificar accions d’organització, protecció i difusió d’aquest llegat documental.
N- Sobre este treball col·laboratiu del patrimoni documental dels Casals Catalans en parlarem ben aviat també des d’este mateix blog. Enfilant-ho, però, amb el que deies, que no s’acaba d’entendre del tot la importància dels arxius, tampoc la societat en general és prou conscient del valor democràtic que tenen, del paper que té l’arxivística en relació als drets humans o el paper que hi juguen en situacions de conflicte.
Podria adreçar-se a ella i explicar esta importància?
R- Cal que els ciutadans entenguin, com bé dieu, l’estreta relació entre els arxius i els drets humans. En casos de transicions polítiques de dictadures a règims democràtics i de superació de conflictes armats els principis de veritat, justicia, memòria, reparació i garanties de no repetició que són defensats per l’Organització de les Nacions Unides només es poden assolir si s’aconsegueix organitzar els documents i fer-los accessibles per tal que puguin ser emprats en els judicis per restablir la veritat dels fets, donar suport a les polítiques de compensació (siguin econòmiques o morals) a les víctimes i recuperar la memòria d’un passat recent que ha d’esdevenir una eina per no tornar a repetir fets d’aquesta mena. En definitiva, arxius i documents com a defensa dels drets i com a instrument de seguretat jurídica.
N- Abans explicava que AsF naixia en el període de la Guerra dels Balcans (1991-2001). La pròpia associació va dur a terme tasques de voluntariat a Sarajevo i Banja Luka. Vint-i-cinc anys després, l’última fase del genocidi israelià contra el poble palestí o els conflictes bèl·lics iniciats per Estats Units a Iran, per exemple, segueixen deixant imatges desoladores. Davant d’estos crims de lesa humanitat i d’esta vulneració dels drets humans sense que cap organisme internacional (tampoc l’ONU…) sembla que sigui capaç de fer res,
Quin rol hauríem de tenir els professionals dels arxius, representats, d’alguna manera, per l’ICA, i associacions com AsF dins d’este context?
R- Un dels problemes de la capacitat de generar una resposta consensuada davant les situacions de guerra suara esmentades i denunciar-ne els abusos i també la destrucció intencionada dels arxius és la manca d’unanimitat amb com s’ha de dur a terme. Les entitats vinculades a la UNESCO, com ara l’ICA, són molt prudents, a vegades massa, en no interferir en les decisions dels estats ja que creuen que podria ser conceptuat com un posicionament polític partidista. En canvi les organitzacions no governamentals, com és el cas d’AsF, són més contundents en denunciar aquestes situacions i sovint emeten comunicats adreçats a cridar l’atenció de la comunitat internacional. Altra cosa és que en aquestes guerres es diluciden afers geoestratègics i els documents, i fins i tot les vides humanes, a vegades tens la sensació que són “danys col·laterals”.
N- Des de la seua experiència, ens podries aconsellar sobre prioritats i passos a seguir?
R- Una primera qüestió és sumar esforços i generar mecanismes de coordinació i col·laboració. AsF ja ho fa en la mesura que mitjançant AsF Internacional emet directrius i recomanacions que són seguides per les seves quinze organitzacions territorials situades a Europa, Àfrica i Iberoamèrica. Però hi ha altres entitats de distint signe, com ara Memoria Abierta de l’Argentina, el National Security Archive de la Universitat George Washington, ADABI de Mèxic o Witness amb els quals caldria crear alguna plataforma conjunta que permeti una major visibilitat i sobretot augmentar el potencial comunicatiu i d’influència. Segonament, cal treballar més conjuntament amb l’ICA per tal d’augmentar la sensibilització dels arxivers d’arreu del món sobre aquesta problemàtica.
N- Hi estic totalment d’acord. Podem notar la seua expertesa en els seus consells, i és que com tothom sap, o ha anat veient en el que portem d’entrevista, la seua trajectòria és excel·lent. Des d’este punt de vista, ens podria explicar com ha evolucionat la seua visió de l’arxivística des dels seus inicis fins ara?
R- En els inicis la visió dels arxius era tributària d’una percepció exclusivament històrica entesos com un instrument d’identitat i memòria. I això era lògic atès que en el cas català sortíem d’una dictadura i els anhels de democràcia es vinculaven indestriablement a la recuperació de la llengua, la cultura i la història que ens havia estat segrestada durant quaranta anys. Amb tot, a partir dels anys vuitanta creix també l’interès pel tractament dels arxius administratius entesos com una part del cicle de vida dels documents i es produeix un notable impuls de la gestió de documents. Aquesta evolució ha reforçat els components metodològics i ha consagrat l’arxivística com a ciència.
N- Com definiria l’estat de l’arxivística catalana actual i quins són els grans reptes de la disciplina, tant a nivell nacional com internacional, tenint en compte que el món cada vegada està més digitalitzat?
Presentació del llibre, Fem Arxiu, Construim Ciutat. 2025. Fotografia cedida per Ramon Alberch
R- Molts són els reptes als quals ens hem d’enfro ntar i si en fes una llista seria inacabable. Per plantejar-ho en termes sintètics diria que l’arxivística actualment està connectada a l’execució de les agendes polítiques més renovadores (transparència, accés a la informació, recuperació de la memòria, explotació de les dades, utilització intensa de les tecnologies) de manera que com a ciència és dinàmica i en continua transformació. I això es reflecteix en la necessitat periòdica d’actualitzar els programes d’estudis universitaris. A la vegada, hi ha dos reptes que cal considerar com a prioritaris: en primer terme com assegurar la perdurabilitat a llarg termini d’ingents volums d’informació creixentment generada en suport digital amb els costos i l’expertesa que això suposa. I també com garantirem que allò que conservem no és nomes la història institucional i que som capaços d’aplegar fons privats i comunitaris que ha de permetre d’assolir un patrimoni documental que sigui reflex i mirall de la societat.
A un nivell més conceptual, entenc necessari endegar un debat sobre com hem d’entendre i projectar la professió. La dedicació gairebé monopolística a la gestió documental- altrament ben necessària- ha anat deixant en una segona línia la part que podríem denominar històrico-cultural, és a dir, la dinamització cultural amb tota la tipologia d’activitats, els serveis educatius, etc. Assumeixo i en moments determinats m’ha tocat també fer-ho, que ens aboquem a la gestió documental que ens fa útils i visibles a l’interior de les organitzacions. Però també hem de treballar la difusió en la mesura que projecta una determinada imatge a la societat. No ens podem queixar que els ciutadans no saben què fem si no fem màrqueting arxivístic. L’ADN dels arxius és una síntesi d’ambdues funcions i cal debatre com reflectir-ho a la feina i també a la formació.
N- Ja ho hem comentat alguna vegada, però voldria remarcar això últim per reiterar també per aquí la concordança d’opinió: cal reivindicar més l’arxivística, com a veu i disciplina, per a fer entendre a la societat allò que som i fem (també com a gestors de documents) i, per tant, per a reivindicar la professió en si mateixa.
Dit això, què els hi diria als dirigents polítics, sabent com són els qui acaben prenent les decisions finals sobre els recursos que s’aporten als arxius de casa nostra i que, per tant, són els qui marquen l’estat i la situació dels arxius i de l’arxivística del país i dels seus professionals del país?
R- Els diria que Invertir en arxius és apostar per l’eficiència, l’eficàcia, la productivitat i la seguretat jurídica. I, sobretot, és invertir en futur. No és possible una administració àgil i transparent sense uns arxius ben organitzats, amb els recursos humans i tecnològics adequats i unes infraestructures sostenibles. Però sobretot, i aquesta reflexió va adreçada al col·lectiu professional, ens cal reivindicar un posicionament central en els organigrames i les estructures jeràrquiques de les organitzacions i, especialment, ser bons comunicadors i fer pedagogia de la nostra tasca i dels beneficis que comporta a l’ organització i a la societat.
N- I al revés, què els hi diria als arxivers i arxiveres que estan al capdavant de tot actualment?
R- Reiteraria que hem de ser bons comunicadors, fer màrqueting i emetre missatges positius i alineats a les necessitats de l’organització. També que davant l’allau d’innovacions i “novetats” que apareixen contínuament, hem de ser capaços de destriar allò que és essencial del que és accessori. No podem tenir la pretensió de ser experts en tot, de manera que hem de saber valorar quins avenços tecnològics i metodològics encaixen millor amb la funció social de la nostra organització. Hem de saber liderar grups interdisciplinaris, en la mesura que la nostra professió és cada vegada més plural quant a funcions i competències.
N- Aprofitant que estem entrevistant un gran mestre, i seguint esta línia, què aconsellaries a algú que es planteja dedicar-se a l’arxivística?
R- Qui es vulgui dedicar a l’arxivística el primer consell és que intenti formar-se professionalment, donat que actualment hi ha una bona oferta de capacitació, especialment des de l’Escola Superior d’Arxivística de la UAB. Però, sobretot, que tingui una gran passió pels arxius. Poques professions poden oferir un ventall de possibilitats tan àmplia, des de la gestió documental en tota la seva multiplicitat de fronts fins la dinamització i difusió cultural.
N- Al llarg de l’entrevista ha anat fent referència als drets humans en relació als arxius, clar la fem des d’AsF. També ha comentat, quan parlava dels seus inicis professionals com a historiador i com a arxiver, que en aquell moment, als anys setanta i vuitanta, veieu estes disciplines com “una eina per recuperar el passat i enfortir la identitat, la cultura i la llengua catalana que els quaranta anys de dictadura havia segrestat”. Tenint en compte el context actual, en què la identitat, la cultura i la llengua catalana estan pitjor que aleshores, i que els drets lingüístics també són drets humans, m’agradaria fer-li una pregunta o encetar un debat: quin paper hauríem de tenir els professionals de l’arxivística dels Països Catalans enfront al menyspreu i atacs continus d’estos drets fonamentals?
R- En primer lloc corroborar que els drets lingüístics, en tant que part essencial de la identitat d’un poble, són certament drets humans que cal respectar i defensar. Dit això, penso que, en general, la professió manté una gran lleialtat vers la nostra llengua. Altra cosa és quin paper podem tenir per ser actius en la seva defensa més enllà del nostre posicionament personal. Hi veig diverses possibilitats: una, que està reeixint, és que totes les eines metodològiques i tecnològiques que emprem -i així ho està fent el nostre col·lectiu- siguin en llengua catalana. Segonament, aprofitar les immenses possibilitats que ofereixen els documents per a la seva utilització com a recursos pedagògics. A nivell, especialment, d’alumnes de primària i secundària, la utilització de tota la tipologia de documents textuals, gràfics i en imatges per a la docència en les ciències socials hauria de formar part de les nostres prioritats. Hi ha diversos arxius -sobretot municipals- que tenen uns projectes de difusió a nivell escolar i ciutadà exemplar i que els ha permès d’assolir uns resultats esplèndids. Més enllà de les xardes socials, que no ens van a favor en l’aspecte lingüístic, tenim un camp molt fèrtil de treball on, des dels inicis a l’escola, la llengua sigui un instrument d’assumpció de la identitat catalana.
N- Sé que en deuen ser moltes, però ens podria compartir alguna experiència d’AsF que l’hagi marcat personalment?
R- Una experiència que em va colpir profundament fou a Sarajevo l’octubre de l’any 2002 amb motiu d’una estada de formació adreçada als arxivers bosnis. Una estona de lleure vaig aprofitar per visitar un barri, les cases del qual havien estat totalment enderrocades pels bombardeigs servis. Hi havia gent asseguda damunt les runes en actitud pensativa, amb la mirada perduda. En preguntar què hi feien allà, la persona que m’acompanyava em va explicar que venien sovint per veure si trobaven algun conegut que hagués viscut allà abans de la guerra i que pogués donar testimoni de que aquelles runes en un altre temps era casa seva. La destrucció planificada dels arxius municipals, parroquials, de la propietat, etc. per part dels servis havia deixat molta gent sense documents identificatius personals o de la propietat. En el fons els havien arrabassat tot. Era gent sense memòria escrita i sense llar. I en aquells moments un cas com aquest et reforça la importància que té preservar els documents de les destruccions intencionades que pretenen perpetuar el memoricidi i la impunitat dels agressors.
N- Si hi hagués de resumir la seua trajectòria o feina en una idea, quina seria?
R- Treballar als arxius m’ha concitat una gran passió per “construir”, és a dir, participar en el desvetllament i progrés del meu país des de la perspectiva arxivística, contribuint a salvar el patrimoni i ajudant a crear infraestructures que en garantissin la seva preservació i accés. L’entenc com una tasca patriòtica que va més enllà del pur acompliment d’una feina per a la qual se’t retribueix econòmicament. M’agradaria que les noves generacions d’arxivers puguin valorar la feina feta d’ençà de l’arribada de la democràcia quan els arxius no eren considerats i érem una professió mancada de trajectòria i prestigi. I que ha calgut “picar molta pedra”, no sempre en condicions favorables, per arribar a assolir una professió normalitzada.
N- Des d’aquí vos dono les gràcies per tota la feina feta i per ser uns referents als qui hem vingut darrere. I ara, que podeu mirar enrrere, què és el que més l’enorgulleix de dita trajectòria i què li agradaria que recordessin de la seua tasca?
R- M’agradaria que es recordés que he dedicat tota la meva vida a entomar reptes molt il·lusionants tant a nivell institucional –l’impuls de l’Arxiu de Girona, de Barcelona, la direcció dels arxius de la Generalitat- com de caràcter associatiu –la participació en la creació de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, d’AsF- així com de la creació de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB. En tots els casos la meva dèria ha estat contribuir a dotar el país de les infraestructures arxivístiques, educatives i associatives que palesessin la importància de la professió. I fer-ho creant bons equips de treball, amb gent preparada i compromesa. També la meva feina docent per més de quaranta anys arreu d’Iberoamèrica, on he pogut conjuminar dues de les meves passions: els arxius i els viatges.
N- Finalment, un missatge per a la comunitat arxivística i per a qualsevol ciutadà que ens llegeixi: per què és important que tothom pogués col·laborar o participar d’alguna manera en Arxivers sense Fronteres?
Fotografia cedida per Ramon Alberch
R- Com ja he palesat al llarg de l’entrevista, els arxius són molt més que uns espais de custòdia de documents. I d’entre les seves funcions, la defensa dels drets humans és segurament la que més beneficis aporta, en tots els sentits, a la societat. Col·laborar i donar suport a AsF és visualitzar la voluntat d’aportar el nostre granet de sorra en la construcció d’un món més just i solidari.
Noemí Navarro Espada
Vocal de Comunicació
Recent Comments